Doncs sí, la veritat és que el trajecte a Choroní tenia bastantes similituds amb la historia de Marlow; i és que tot i tenir la gran sort que anavem amb el taxista de confiança de la Nancy, res més sortir de Caracas ell anava quasi tan perdut com nosaltres...ell ens havia assegurat que fins a Marcay hi sabia anar però que despres només calia seguir les indicacions.... si, si... Ja us podeu imaginar....El trajecte constava de quatre parts quer s'havien de fer en la mateixa tarda perquè ja teniem una reserva a la posada doña Enriqueta que molt amablement ens havia recomanat l'Ibon (ja enparlarem d'aixo...). El cas és que la primera part consistia en anar des de l'aeroport (on el Carles va aconseguir la maleta amb un mobil, un carregador i una suposada supercamera) fins al centre de Caracas. Més o menys va ser un trajecte senzill, si no comptem en el terrible transit que hi ha al centre de la ciutat (perquè evidentment la ciurtat no te cinturons ni coses d'aquestes).
La segona part consistia en anar de Caracas a Maracay. És flipant la quantitat de venedors ambulants que hi ha A L'AUTOPISTA. i no vull dir a les mitjeres, sino AL MIG de l'autopista venent piruletes, carregadors de mobil, i altres utensilis destinats a fer la vida del viatger més dolça.
Una vegada arribats a Maracay més o menys a l'hora que ja haviem de ser a Choroní, vam decidir que a part de trucar a la posada per avisar que arribariem mes tard, fora bo prendre un mós, ja que portavem tot el dia sense menjar i ja estavem tots fets caldo. La part més divertida del viatge comança aquí. El Carles truca a la posada, i li comenta la situacio a la encarregada de la posada: la Carmen, a lo que la Carmen li penja el telefon en dues ocasions dient que no es pot esperar fins les 22:30, que es molt tard... Truquem despres al propietari (Luis) i ens diu que no hi ha problema, que li dira a la Carmen que s'esperi. Molt be, posada solucionada, ara només calia arribar a Choroní.
Una vegada sortits del transit de Maracay (endivineu, tampoc hi ha cinturons externs a la ciutat) i després d'equivocar-nos dues vegades en la direcció que haviem de prendre, arribem a l'entrada d'una carretera (aqui seria comarcal, com a màxim) que ens havia de dur a Chorioní, travessant la serralada. Allò no era una serralada, era, (perdó per l'expressio) una puta selva. La carretera devia tenir, depenent del tros, de tres a cinc metres, asfaltada com aquí saben fer, amb roques de metre i mig de diàmetre per allà al mig, amb troncs de tres metres també per allà...era com conduir a GTA3, de veritat. A tot això se li havia de sumar que era ja de nit, plovia com mai haviem vist a la vida, i hi havia una boira que no ens deixava veure a meés de tres metres... el resultat: arribar a mig camí reventada una roda. Ja ens veieu canviant la roda trasera en mig d'una selva tropical, amb un addicte al crack per allà voltant i dientnos coses inexplicables, i sense saber ban be on erem. resulat: arribada a trancas i barrancas a Chhoroní a les 23:30 enmig de les festes sdel poble i tot de gent rebent-nos amb les ampolles de cervesa polar ice obertes.
Finalment la pensió, evidentment havia de ser aixi, estava tancada. sort de la pensió del costat ens va acollir amb la "famosa amabilitat previ pagamant" que caracteritza als venezolans. Després de deixar les maletes a la pensio, vam tenir encara les ganes de celebrar-ho amb unes cerveses i la gran actuació en directe de famós cantant a.c.a "perro muerto" però això ja és una altra història: ja estavem a Choroní.
La segona part consistia en anar de Caracas a Maracay. És flipant la quantitat de venedors ambulants que hi ha A L'AUTOPISTA. i no vull dir a les mitjeres, sino AL MIG de l'autopista venent piruletes, carregadors de mobil, i altres utensilis destinats a fer la vida del viatger més dolça.
Una vegada arribats a Maracay més o menys a l'hora que ja haviem de ser a Choroní, vam decidir que a part de trucar a la posada per avisar que arribariem mes tard, fora bo prendre un mós, ja que portavem tot el dia sense menjar i ja estavem tots fets caldo. La part més divertida del viatge comança aquí. El Carles truca a la posada, i li comenta la situacio a la encarregada de la posada: la Carmen, a lo que la Carmen li penja el telefon en dues ocasions dient que no es pot esperar fins les 22:30, que es molt tard... Truquem despres al propietari (Luis) i ens diu que no hi ha problema, que li dira a la Carmen que s'esperi. Molt be, posada solucionada, ara només calia arribar a Choroní.
Una vegada sortits del transit de Maracay (endivineu, tampoc hi ha cinturons externs a la ciutat) i després d'equivocar-nos dues vegades en la direcció que haviem de prendre, arribem a l'entrada d'una carretera (aqui seria comarcal, com a màxim) que ens havia de dur a Chorioní, travessant la serralada. Allò no era una serralada, era, (perdó per l'expressio) una puta selva. La carretera devia tenir, depenent del tros, de tres a cinc metres, asfaltada com aquí saben fer, amb roques de metre i mig de diàmetre per allà al mig, amb troncs de tres metres també per allà...era com conduir a GTA3, de veritat. A tot això se li havia de sumar que era ja de nit, plovia com mai haviem vist a la vida, i hi havia una boira que no ens deixava veure a meés de tres metres... el resultat: arribar a mig camí reventada una roda. Ja ens veieu canviant la roda trasera en mig d'una selva tropical, amb un addicte al crack per allà voltant i dientnos coses inexplicables, i sense saber ban be on erem. resulat: arribada a trancas i barrancas a Chhoroní a les 23:30 enmig de les festes sdel poble i tot de gent rebent-nos amb les ampolles de cervesa polar ice obertes.
Finalment la pensió, evidentment havia de ser aixi, estava tancada. sort de la pensió del costat ens va acollir amb la "famosa amabilitat previ pagamant" que caracteritza als venezolans. Després de deixar les maletes a la pensio, vam tenir encara les ganes de celebrar-ho amb unes cerveses i la gran actuació en directe de famós cantant a.c.a "perro muerto" però això ja és una altra història: ja estavem a Choroní.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario