La història de la pitjor decisió del viatge en una platja preciosa. Paria

Un dels destins estrela en el nostre itinerari era la península del Paria. L'Ibon ens havia recomenat especialment les platges de Paria, Puy Pui era el lloc en què s'havia 'filmat' Buscando a Nemo. Amb ganes encaràvem aquesta part del viatge, però se'ns va ocórrer, atesa l'experiència del viatge, no allargar tant aquest destí i dedicar algun dia al PN Mochima.

A Rio Caribe hi vam arribar procedents de Santa Elena de Uairén. Viatge nocturn fins San Félix, diürn fins Carúpano i taxi fins la posada Shalimar. Trajecte especialment pesat que ens va fer decidir quedar-nos en un hostal més aviat caret però acollidor i amb piscina, tele per cable (jugava el Barça el diumenge) i aire. La mateixa nit d'arribada, parlant amb el simpàtic Fran (jefe de la posada) ens decidim a fer-li cas. El plan que ens oferia ens tirava bastant: anar amb ells a Puy Pui per un preu mòdic i hospedar-nos a casa l'Agustina, una hippy que ens acolliria de manera autèntica, això si, amb poques comoditats i pagant a voluntat. Possibilitat a més de fer una parrillada de peix comprat fresc el mateix dia. Guai.
Guai? Arribem a Puy Pui i ens trobem amb una platja fantàstica. Pena que el dia no acabava d'acompanyar i la sorra estava un xic bruta, però el lloc era molt wapo. Pena també de la agua mala, medusa pro-Bush que picava preventivament i ens deixava amb picors al cos. Però seriosament la platja era molt bonica. Una altra cosa era la 'posada'. L'Agustina estava en estat de bonaesperança i havia prèviament rebut la visita de sa germana i el seu nòvio ( i Geo respectivament). Al principi bé, bona gent, però algo fallava. D'allò de compartir tan hippy re: nosaltres posàvem el dinar (peix fresc boníssim) i sopar (pasta amb salsa de tomàquet amb verdures), la mà d'obra per cuinar i per rentar els plats (demaneu-nos les fotos fregant els plats amb la sorra de la platja, millor que el Fairy)... això si, per què nosaltres ens oferíem. Per posar nosaltres, fins i tot havíem de posar els temes de conversa, puix la orxata corria per les seves venes caribenyes i els donava pal fins i tot xerrar (i respirar?). A les 15h ja teníem ganes de pirar, i havíem de passar-hi nit per pirar al dia següent a les 5h del matí amb un camió. Imaginei-vos la sorpresa quan ens van dir que el camió no passava els diumenges, curiosament el dia en què havíem de tornar. Així que ja ens teniu cansats del ritme caribeny (todo fluye, no te apures) i sense manera de marxar. I encara ens quedava el pitjor.

La nit. Quan el sol se'n va apareixen de sota les pedres 1000 classes de mosquits, cuques i més insectes desconeguts per nosaltres, sense poder fer una classificació de quin ens feia més angúnia, fàstic o por. Doncs bé, vosaltres dormiu a la churuaca, una cabanya de merda vaja. I al terra. Això tranquil, només són espècies d'aranyes i escarbats que mai havies vist. La pitjor nit de totes les viscudes. Quantes vegades ens vam plantejar passar-nos la nit desperts sense res a fer? Com vam arribar a dormir? Ni idea. Evidentment, al matí següent, a la pregunta de com havíem dormit vam respondre que el terra estava una mica dur....

I tan aviat com vam poder (6h) ens vam llevar i vam començar la recerca de la manera de tornar a Rio Caribe. Ningú volia tornar excepte uns que deien de marxar a les 16h. Vaja, però bé. Fem temps buscant nous transportistes i de sobte, tornant a casa l'Agustina, ens trobem amb que els nostres salvadors volen tornar immediatament. Guai, alegria. Ens preparem a cuita-corrents i quan anem al camió ens diuen que ara volen fer un bany. Una hora més. Merda, però vaja. Donem un tomb i ve la germana i ens diu que el bany s¡ha escurçat i l'hora de marxar és immediata. Correm a la casa i resulta que s'han ratllat i han pirat. Sense nosaltres. Ens deixen tirats en quell lloc de merda. La pitjor decisió del viatge fer-li cas al Fran. Però sense saber com, tornen a passar i ens recullen.

La veritat és que una experiència om quella només podia tenir un final com el que va tenir. El camió que us dèiem tenia una caixa de fusta com a habitacle posterior, en el qual havíem d'anar de peu i sortejar continúament els sotracs de la carretera (Daniel, quina merda de feina vas fer a Veneçuela, les carreteres són totes pèssimes) i les branques dels arbres. Autèntic. Veneçuela.

La veritat és que aquests dies van resultar ser una contínua experiència inoblidable. Per molt que ens queixem van ser un parell de dies a tope, avorrits però plens d'experiències que sempre recordarem amb un somriure a la cara.

Gran Sabana o la terra de Jurassic Park

Ja ens trobeu a Santa Elena de Uairén, una petita població al cor de la Gran Sabana, des d'on preveiem veure unes de les coses més impressionants de Veneçuela. I realment va ser així.

Com ja va explicar el Carles, ja sabeu que la rebuda a Santa Elena no va ser precisament càlida...i el fet que el mòbil que portavem (gentilesa del taxista Joel-culo-mami) senzillament deixés de funcionar, no ens donava gaires bones vibracions...Després ens van dir que alla dins la selva, evidentment no hi havia cobertura de Digitel...Nogensmenys, aquests tres dies que ens deparava el destí van ser una de les experiències més encisadores del viatge.

El primer dia es fiu la llum. Ja només recórrer amb 4x4 els camins de la Gran Sabana, ens produïa una sensació de màgia increïble. Vam visitar la famosa Quebrada de Jaspe, un petit salt d'aigua on l'aigua corre ràpida per un llit de jaspi (és una pedra semipreciosa de color taronja, negre i roig). Increible. També fascinant la vista dels dos Tepuis més grans de la zona, el Roraima i el Kukenan (pendents de pujar, especialment amb l'Alba i qui s'hi vulgui apuntar). Vam passar per San Ignacio de Yuruaní, que és una petita comunitat indígena que es dedica bàsicament al comerç de manualitats i souvenirs. Tots iguals i certament lletjos (i perquè negar-ho, iguals que a la resta del país). Quan vegeu per les vicissituts que hem passat per trobar ALGUN regal mínimament decent ho entendreu.... També vam passar per indrets com el salt del Yuruaní o la quebrada de Pacheco. Evidentment, fotos pendents.

El segon dia vam anar una mica més cap al nord. Tot salts d'aigua increïbles on ''evidentment'' t'hi podies capbussar i veure que a Veneçuela també existeix l'aigua freda: el salt Kamá, el d'Aponguao, el Kawi... Però sens dubte, el més impressionant, el gran salt d'Aponguao. Vam haver d'anar fins a una comunitat indígena per poder agafar una canoa que ens dugués pel riu Iboribó, i ens deixés amb un guia (a qui el Marc assentia tota l'estona sense entendre ni un carall)que ens va portar fins al sal de l'Aponguao. També brutal

Finalment, el tercer dia, i ja havent-nos despedit de la parella de guadalupencs amb qui haviem viatjat els dos primers dies (en Pierre i la Julie), vam finalitzar la Gran Sabana amb vistes impressionants a la Gran Sabana, des d'on vam poder veure una increible esplanada verda on es va grabar part de Jurassic Park ....

En fi, la veritat és que la gran Sabana va ser una de les experiències visuals més bèsties del viatge. Ara només ens faltava la cirereta del pastís: la panínsula de Paria, on en esperaven platges solitaries esperant-nos per cuinar-hi peixet recent pescat....

Maleït color verd

Eus ací que ens trobem a Mérida el dissabte 23 d'agost perdent un dia en què, entre d'altres coses, vam actualitzar el blog. El segûent relat és de sobre com vam resistir arduament a una inacabable sessió de 35h seguides sobre el bus.

Tot plegat comença el mateix dissabte a les 21h a Mérida esperant el bus a la terminal. Montem a un Expresos Los Llanos i comença el periple. Ens posen una peli, 'American gangster', en què el Denzel Washington és un mafiós i el Russell Crowe un poli antimàfies. Més o menys dormim i passen les primeres hores prou bé. Però tot es comença a tòrcer després de despertar-nos.

Al conductor o al copilot li dóna per canviar el dvd i posar-ne un d'altre. I resulta que la primera pel.lícula és Hulk-1 i que el sistema sonor és inexistent. Però vaja, són les 6-7 del matí i passa. S'acaba la pel.li i a continuació que ve? Evidentment, Hulk-2. En aquesta els actors són més coneguts (Liv Tyler i Edward Norton) i la pel.li sembla més interessant. Se sent bé i l'acció ens atrau força més. Trepidant. Però arriba l'hora de fer la ÚNICA parada del trajcete. Són les 10h30 i toca dinar i fer les necessitats (que consti que al bus teníem lavabo). Deixem al Edward Norton en estat post-operatori per deixar de ser la massa i la Liv Tyler amb ell i l'exèrcit dels EUA perseguint-los. Tornem al bus una estona més tard preguntant-nos què succeirà amb Hulk, el nou Hulk, el bo. Però no. Tornen a posar Hulk-1. Segona vegada. Sencera. S'acaba. Tornen a posar Hulk-2, guai. Però la dona del costat del Marc es queixa tot just començar, que si ja hem vist aquesta pel.li moltes vegades que si us plau canvieu el dvd. El molt respectable copilot fa el que pot però no dóna per més i torna a insertar el mateix dvd. Hulk-1, tercera vegada. Sencera. Els nervis de la massa se'ns comencen a transmetre. Ens posem verds per moments. Però s'acaba i tornen a posar Hulk-2. Sembla que ningú diu re i l'acció es torna a desenvolupar igual que la primera vegada. Ens captiva de nou. Sentim els problemes de l'Edward Norton com propis. Torna a estar al post-operatori. Se'n sortirà? L'exèrcit dels EUA els té acorralats i l'injecten un tranquil.litzant. Què passarà amb el bonàs de l'Ed? Ell només es vol curar, deixeu-lo en pau... Però no sé a qui se li acudeix tornar a dir el mateix que la senyora del costat del Marc, que canviïn de pel.li. I la canvien, sí. Hulk-1, quarta vegada. Sencera. Sí, sencera, per quarta vegada. Si mai la veieu, expliqueu-me com acaba per què al final hi ha un rollo raro amb son pare i acaba per desaparèixer i tal.

Veient Hulk-1 el trajecte no va passar ràpid. Vam arribar a Ciudad Bolívar després de 22h de desesperant viatge en bus. Ritme taquicàrdic elevat. Dues hores i mitja de pausa a CB. De 19h a 21h30 estem tranquils. Agafem de nou un Los Llanos demanant-nos que no tinguessin el mateix maleït dvd. No, no el tenien. Però encara ens quedaven 13h de bus. I a Veneçuela mai se sap. Tot anava prou bé, Arribem a les proximitats del destí, Santa Elena de Uairén a la frontera amb el Brasil, i ens paren. Control. Tots els equipatges de tots els passatgers de tots els busos que circulaven per allà. 1h30.

Però bé, arribem a bon port. Bon port? Tal qual baixa, al Marc l'agafen dos militars. Documentació, viatges sol?, segona revisió d'equipatges. Perquè sí. Per ser guiris. Només a nosaltres. Ens agafen als tres i directes al quartelillo. un per un anireu entrant i ens ensenyareu absolutament tot. Primer el Marc. I qué hacemos con Cristian (Marc)? Total revisió, en especial allà on porta els diners. Amb els patalons baixats (i mai millor dit) li demanen un obsequi. 50BsF? Me gusta más éste, senyalant un bitllet de 50E. Les pipes intimiden i un obsequi per què no ens molesti més. Per cert, tot el que fem és seguint la llei i queda entre nosaltres. Molt bé, ara tu Víctor. Amb ell van més ràpid, més al gra. Obsequi? Sóc estudiant, tinc pocs diners.... Si vols et dono això (5E)... cara de pena... va, home, va, vés-te'n... Carles. Directes. On guardes els diners? Li ensenyo la cartera amb escassos diners. I què faràs només amb això? Treure'n al banc. Obsequi. Encara sóc més cutre que el Víctor i li ofereixo una moneda d'1E guardant-me la de 2E. Va home, un bitllet. No que escassejo.... Va, tira...

El que va respondre bé l'enquesta ja podria haver vaticinat alguna altra cosa.....