Sobre l'interminable viatge de retorn a terres catalanes

Aquest és, potser, el darrer escrit del blog i parla, com no, de la tornada a casa. Tornada que, com no podia ser d'altra manera, es va produir a la veneçolana, de la manera més complicada possible.

Per posar-vos en situació, direm que a aquelles altures del viatge ja teníem ganes de tornar a casa. Veneçuela és un país una mica cansino per viatjar, havent d'estar sempre atent a tot, la seva desorganització, el seu ritme caribeny... a poc a poc et minen la moral i et cansen una mica, i això acaba fent que encaris el viatge amb ganes de tornar a casa, com ens va passar a nosaltres.

Com us hem dit en textos anteriors, per nosaltres el retorn a Barcelona començava el dimecres 3. Divendres sortia l'avió, però comptant desplaçaments i dijous perdut a Caracas era com si tot acabés el mateix dimecres. Aquest dia havíem de marxar de Mochima per arribar a Caracas a casa la Nancy de nou, com a l'anada. Sortim de Santa Fe (Mochima, vaja) i anem a Puerto la Cruz, des d'on havíem d'agafar un dels molts busos cap a Caracas. Arribem i encara tenim sort que en podem agafar un de diürn, estava ja tot venut. A Veneçuela, quan menys t'ho esperes i menys ho desitges, tens alguna vaina. En aquest cas, el bus s'havia espatllat i havíem d'esperar-ne un altre d'una altra companyia i pagar la diferència. Al final de pagar res, però ja tenim retard de 2-3 hores per arribar, de nit, a casa la Nancy a Caracas. I quina terminal d'autobusos!
A casa la Nancy hi vam passar la nit de dimecres, en què vam conèixer el Colly, el fill de la doctora. Dj de rap veneçolà ( http://www.myspace.com/collydj ), les seves pintes una mica de malote no casaven amb l'ambient benestant de casa la Nancy. Però vaja, és el seu dill un dj reconegut que es guanya molt bé la vida. Aquella mateixa nit ens portava amb el seu cotxe a un mirador de Caracas, vigilant en tot moment els cotxes que venien, no fos cas...
Dijous era l'últim dia a Caracas i el vam passar intentant treure diners, consultant internet i preparant un sopar. En agraïment al tracte rebut per la Nancy vam prepara-li a ella, al seu marit Luis, al fill Colly i a la 'ama de llaves' Délfida unsopar català: embotits (pernil salat, xoriço i llonganissa portats directament de Planoles), pà amb tomàquet i tres truites. Després del copar estàvem preparant-nos per anar a dormir quan arriba el Colly amb el seu cotxe (ell no havia estat present al sopar). A rumbear chicos! Venga, vénganse a rumbear! La seva persistència va arrencar-nos del sofà i ens vam activar. Resultat: nit de festa per Caracas amb botella de Cacique 500 gentilesa del dj. Bona nit, que es va acabar precipitadament quan al Colly li va sortir plan amb el seu juguetito. A casa i a dormir per agafar el vol al dia següent.

El vol sortia de Caracas a les 16h15. A les 11h ja estàvem a l'aeroport per què a Veneçuela mai se sap, això ja ho havíem entès al llarg del viatge. Només arribar, control anti-drogues amb el corresponent quisso olorant les maletes i motxiles d'una tirallonga de persones. Passem aquest control i anem al taulell de Santa Barbara, deixem les motxiles i paguem el corresponent impost de sortida del país. Anem a embarcar i control d'euipatge. Control de passaport seguit d'un altre control. Anem al Duty Free, un altre control. Per sobre de tot, seguretat. Estem ja enfront les últimes hores de viatge, a punt per agafar l'avió. De sobte, ens trobem en que falta poc menys de mitja hora per què surti el vol i no hem embarcat. Just ho fem (els primers de tot) i nou control al passadís just abans d'entrar a l'avió. Total, us podeu imaginar que tot aquell control individual als prop de 250 viatgers de l'avió va endarrerir la sortida del vol. Vam acabar enlairant-nos amb 1h15 de retard. I com era l'avió: seients durs+estrets+poc espai per les cames=no dormir.
A Madrid només hi havíem d'estar de passada. Arribaríem a les 7h45, sortiríem de Barajas a les 9h15 i a Barcelona hi arribaríem sobre les 10h35. Però en aquest viatge res surt com estava programat, i el retard original del vol Caracas-Madrid va impossibilitar l'arribar a casa a una hora decent. Tot i haver-hi molts vols entre Barcelona i Madrid, a les 9h ens van dir que el nostre, el que ens oferien, sortiria a les 18h15 (al final poseu-li un nou retard de 20min). 9h a Madrid perquè sí. Vam anar al centre a fer un bocadillo de calamares i unes birres i fets caldo vam enfilar cap a Barajas. L'avió també va sortir tard, però el pilot li va fotre canya i vam arribar a Barcelona sobre les 19h45.

Ja érem a Catalunya, a Barcelona, a casa.

Darrera estada: Mochima o l'hàbitat del 'sapito'

Passar per Mochima va ser una decisió presa durant el viatge, com ja us vam explicar a Sant Elena de Uairén. Sortint de Rio Caribe cansats del seu 'ritme caribeny' teníem la mirada posada en aquest Parc Nacional on, ens havien assegurat, podríem veure molts dofins i esculls de corall i peixos.

Dels dos dies que vam passar allà destaca evidentment l'anècdota del sapito: Dimarts de la darrera setmana a Veneçuela era pràcticament l'últim dia de viatge, ja que la resta serien dies perduts de viatge. Vam decidir anar a una platja anomenada La piscina en honor al color blau cel que adopta l'aigua de baixa profunditat i que es troba enmig de dos illots típics veneçolans. El dia transcorria normalment, sense res especial a comentar a part que no vam veure dofins i que la platja, tot i ser molt bonica, no tenia re d'especial respecte les altres que havíem vist durant el viatge. Però tot d'una, mentre estàvem plàcidament prenent un bany a primera línia de costa, estirats submergint els nostres cossos dins la calenta aigua caribenya, el Víctor comença a desesperar de dolor.

Sense saber ben bé per quinb motiu, el Víctor comença a sentir un dolor molt fort i punyent al seu genoll dret (que, d'altra banda, ja l'havia molestat dies abans). No podia moure la cama i, a falta d'un diagnòstic professional i acurat, la cosa semblava ben clara: o els lligaments o el menisc a la merda, vés a saber. La qüestió és que al final del viatge s'havia fotut la cama sense saber com i ens deixava enlaire la tornada i què faríem a partir d'aquell moment. Com vam poder el vam pujar a la barca de retorn a la posada, i allí el posadero, que d'experiència en tenia un rato, va identificar l'agent del dolor: un peix d'aigües poc profondes que habita precisament per la zona de La piscina anomenat sapito. Vaja, que el Víctor havia tingut la mala sort de recolzar-se sobre aquest peix amb males puces i males maneres i el va picar. Dolor extrem, se li notava, se li sentia, però passatger (tot i que durà uns quants dies).

Per la resta, ja us dic, poca cosa a explicar. La platja era bonica, vam veure peixos (no tants com ens havien vaticinat) i els dofins es van quedar a casa aquell dia.

La història de la pitjor decisió del viatge en una platja preciosa. Paria

Un dels destins estrela en el nostre itinerari era la península del Paria. L'Ibon ens havia recomenat especialment les platges de Paria, Puy Pui era el lloc en què s'havia 'filmat' Buscando a Nemo. Amb ganes encaràvem aquesta part del viatge, però se'ns va ocórrer, atesa l'experiència del viatge, no allargar tant aquest destí i dedicar algun dia al PN Mochima.

A Rio Caribe hi vam arribar procedents de Santa Elena de Uairén. Viatge nocturn fins San Félix, diürn fins Carúpano i taxi fins la posada Shalimar. Trajecte especialment pesat que ens va fer decidir quedar-nos en un hostal més aviat caret però acollidor i amb piscina, tele per cable (jugava el Barça el diumenge) i aire. La mateixa nit d'arribada, parlant amb el simpàtic Fran (jefe de la posada) ens decidim a fer-li cas. El plan que ens oferia ens tirava bastant: anar amb ells a Puy Pui per un preu mòdic i hospedar-nos a casa l'Agustina, una hippy que ens acolliria de manera autèntica, això si, amb poques comoditats i pagant a voluntat. Possibilitat a més de fer una parrillada de peix comprat fresc el mateix dia. Guai.
Guai? Arribem a Puy Pui i ens trobem amb una platja fantàstica. Pena que el dia no acabava d'acompanyar i la sorra estava un xic bruta, però el lloc era molt wapo. Pena també de la agua mala, medusa pro-Bush que picava preventivament i ens deixava amb picors al cos. Però seriosament la platja era molt bonica. Una altra cosa era la 'posada'. L'Agustina estava en estat de bonaesperança i havia prèviament rebut la visita de sa germana i el seu nòvio ( i Geo respectivament). Al principi bé, bona gent, però algo fallava. D'allò de compartir tan hippy re: nosaltres posàvem el dinar (peix fresc boníssim) i sopar (pasta amb salsa de tomàquet amb verdures), la mà d'obra per cuinar i per rentar els plats (demaneu-nos les fotos fregant els plats amb la sorra de la platja, millor que el Fairy)... això si, per què nosaltres ens oferíem. Per posar nosaltres, fins i tot havíem de posar els temes de conversa, puix la orxata corria per les seves venes caribenyes i els donava pal fins i tot xerrar (i respirar?). A les 15h ja teníem ganes de pirar, i havíem de passar-hi nit per pirar al dia següent a les 5h del matí amb un camió. Imaginei-vos la sorpresa quan ens van dir que el camió no passava els diumenges, curiosament el dia en què havíem de tornar. Així que ja ens teniu cansats del ritme caribeny (todo fluye, no te apures) i sense manera de marxar. I encara ens quedava el pitjor.

La nit. Quan el sol se'n va apareixen de sota les pedres 1000 classes de mosquits, cuques i més insectes desconeguts per nosaltres, sense poder fer una classificació de quin ens feia més angúnia, fàstic o por. Doncs bé, vosaltres dormiu a la churuaca, una cabanya de merda vaja. I al terra. Això tranquil, només són espècies d'aranyes i escarbats que mai havies vist. La pitjor nit de totes les viscudes. Quantes vegades ens vam plantejar passar-nos la nit desperts sense res a fer? Com vam arribar a dormir? Ni idea. Evidentment, al matí següent, a la pregunta de com havíem dormit vam respondre que el terra estava una mica dur....

I tan aviat com vam poder (6h) ens vam llevar i vam començar la recerca de la manera de tornar a Rio Caribe. Ningú volia tornar excepte uns que deien de marxar a les 16h. Vaja, però bé. Fem temps buscant nous transportistes i de sobte, tornant a casa l'Agustina, ens trobem amb que els nostres salvadors volen tornar immediatament. Guai, alegria. Ens preparem a cuita-corrents i quan anem al camió ens diuen que ara volen fer un bany. Una hora més. Merda, però vaja. Donem un tomb i ve la germana i ens diu que el bany s¡ha escurçat i l'hora de marxar és immediata. Correm a la casa i resulta que s'han ratllat i han pirat. Sense nosaltres. Ens deixen tirats en quell lloc de merda. La pitjor decisió del viatge fer-li cas al Fran. Però sense saber com, tornen a passar i ens recullen.

La veritat és que una experiència om quella només podia tenir un final com el que va tenir. El camió que us dèiem tenia una caixa de fusta com a habitacle posterior, en el qual havíem d'anar de peu i sortejar continúament els sotracs de la carretera (Daniel, quina merda de feina vas fer a Veneçuela, les carreteres són totes pèssimes) i les branques dels arbres. Autèntic. Veneçuela.

La veritat és que aquests dies van resultar ser una contínua experiència inoblidable. Per molt que ens queixem van ser un parell de dies a tope, avorrits però plens d'experiències que sempre recordarem amb un somriure a la cara.

Gran Sabana o la terra de Jurassic Park

Ja ens trobeu a Santa Elena de Uairén, una petita població al cor de la Gran Sabana, des d'on preveiem veure unes de les coses més impressionants de Veneçuela. I realment va ser així.

Com ja va explicar el Carles, ja sabeu que la rebuda a Santa Elena no va ser precisament càlida...i el fet que el mòbil que portavem (gentilesa del taxista Joel-culo-mami) senzillament deixés de funcionar, no ens donava gaires bones vibracions...Després ens van dir que alla dins la selva, evidentment no hi havia cobertura de Digitel...Nogensmenys, aquests tres dies que ens deparava el destí van ser una de les experiències més encisadores del viatge.

El primer dia es fiu la llum. Ja només recórrer amb 4x4 els camins de la Gran Sabana, ens produïa una sensació de màgia increïble. Vam visitar la famosa Quebrada de Jaspe, un petit salt d'aigua on l'aigua corre ràpida per un llit de jaspi (és una pedra semipreciosa de color taronja, negre i roig). Increible. També fascinant la vista dels dos Tepuis més grans de la zona, el Roraima i el Kukenan (pendents de pujar, especialment amb l'Alba i qui s'hi vulgui apuntar). Vam passar per San Ignacio de Yuruaní, que és una petita comunitat indígena que es dedica bàsicament al comerç de manualitats i souvenirs. Tots iguals i certament lletjos (i perquè negar-ho, iguals que a la resta del país). Quan vegeu per les vicissituts que hem passat per trobar ALGUN regal mínimament decent ho entendreu.... També vam passar per indrets com el salt del Yuruaní o la quebrada de Pacheco. Evidentment, fotos pendents.

El segon dia vam anar una mica més cap al nord. Tot salts d'aigua increïbles on ''evidentment'' t'hi podies capbussar i veure que a Veneçuela també existeix l'aigua freda: el salt Kamá, el d'Aponguao, el Kawi... Però sens dubte, el més impressionant, el gran salt d'Aponguao. Vam haver d'anar fins a una comunitat indígena per poder agafar una canoa que ens dugués pel riu Iboribó, i ens deixés amb un guia (a qui el Marc assentia tota l'estona sense entendre ni un carall)que ens va portar fins al sal de l'Aponguao. També brutal

Finalment, el tercer dia, i ja havent-nos despedit de la parella de guadalupencs amb qui haviem viatjat els dos primers dies (en Pierre i la Julie), vam finalitzar la Gran Sabana amb vistes impressionants a la Gran Sabana, des d'on vam poder veure una increible esplanada verda on es va grabar part de Jurassic Park ....

En fi, la veritat és que la gran Sabana va ser una de les experiències visuals més bèsties del viatge. Ara només ens faltava la cirereta del pastís: la panínsula de Paria, on en esperaven platges solitaries esperant-nos per cuinar-hi peixet recent pescat....