Sobre l'interminable viatge de retorn a terres catalanes

Aquest és, potser, el darrer escrit del blog i parla, com no, de la tornada a casa. Tornada que, com no podia ser d'altra manera, es va produir a la veneçolana, de la manera més complicada possible.

Per posar-vos en situació, direm que a aquelles altures del viatge ja teníem ganes de tornar a casa. Veneçuela és un país una mica cansino per viatjar, havent d'estar sempre atent a tot, la seva desorganització, el seu ritme caribeny... a poc a poc et minen la moral i et cansen una mica, i això acaba fent que encaris el viatge amb ganes de tornar a casa, com ens va passar a nosaltres.

Com us hem dit en textos anteriors, per nosaltres el retorn a Barcelona començava el dimecres 3. Divendres sortia l'avió, però comptant desplaçaments i dijous perdut a Caracas era com si tot acabés el mateix dimecres. Aquest dia havíem de marxar de Mochima per arribar a Caracas a casa la Nancy de nou, com a l'anada. Sortim de Santa Fe (Mochima, vaja) i anem a Puerto la Cruz, des d'on havíem d'agafar un dels molts busos cap a Caracas. Arribem i encara tenim sort que en podem agafar un de diürn, estava ja tot venut. A Veneçuela, quan menys t'ho esperes i menys ho desitges, tens alguna vaina. En aquest cas, el bus s'havia espatllat i havíem d'esperar-ne un altre d'una altra companyia i pagar la diferència. Al final de pagar res, però ja tenim retard de 2-3 hores per arribar, de nit, a casa la Nancy a Caracas. I quina terminal d'autobusos!
A casa la Nancy hi vam passar la nit de dimecres, en què vam conèixer el Colly, el fill de la doctora. Dj de rap veneçolà ( http://www.myspace.com/collydj ), les seves pintes una mica de malote no casaven amb l'ambient benestant de casa la Nancy. Però vaja, és el seu dill un dj reconegut que es guanya molt bé la vida. Aquella mateixa nit ens portava amb el seu cotxe a un mirador de Caracas, vigilant en tot moment els cotxes que venien, no fos cas...
Dijous era l'últim dia a Caracas i el vam passar intentant treure diners, consultant internet i preparant un sopar. En agraïment al tracte rebut per la Nancy vam prepara-li a ella, al seu marit Luis, al fill Colly i a la 'ama de llaves' Délfida unsopar català: embotits (pernil salat, xoriço i llonganissa portats directament de Planoles), pà amb tomàquet i tres truites. Després del copar estàvem preparant-nos per anar a dormir quan arriba el Colly amb el seu cotxe (ell no havia estat present al sopar). A rumbear chicos! Venga, vénganse a rumbear! La seva persistència va arrencar-nos del sofà i ens vam activar. Resultat: nit de festa per Caracas amb botella de Cacique 500 gentilesa del dj. Bona nit, que es va acabar precipitadament quan al Colly li va sortir plan amb el seu juguetito. A casa i a dormir per agafar el vol al dia següent.

El vol sortia de Caracas a les 16h15. A les 11h ja estàvem a l'aeroport per què a Veneçuela mai se sap, això ja ho havíem entès al llarg del viatge. Només arribar, control anti-drogues amb el corresponent quisso olorant les maletes i motxiles d'una tirallonga de persones. Passem aquest control i anem al taulell de Santa Barbara, deixem les motxiles i paguem el corresponent impost de sortida del país. Anem a embarcar i control d'euipatge. Control de passaport seguit d'un altre control. Anem al Duty Free, un altre control. Per sobre de tot, seguretat. Estem ja enfront les últimes hores de viatge, a punt per agafar l'avió. De sobte, ens trobem en que falta poc menys de mitja hora per què surti el vol i no hem embarcat. Just ho fem (els primers de tot) i nou control al passadís just abans d'entrar a l'avió. Total, us podeu imaginar que tot aquell control individual als prop de 250 viatgers de l'avió va endarrerir la sortida del vol. Vam acabar enlairant-nos amb 1h15 de retard. I com era l'avió: seients durs+estrets+poc espai per les cames=no dormir.
A Madrid només hi havíem d'estar de passada. Arribaríem a les 7h45, sortiríem de Barajas a les 9h15 i a Barcelona hi arribaríem sobre les 10h35. Però en aquest viatge res surt com estava programat, i el retard original del vol Caracas-Madrid va impossibilitar l'arribar a casa a una hora decent. Tot i haver-hi molts vols entre Barcelona i Madrid, a les 9h ens van dir que el nostre, el que ens oferien, sortiria a les 18h15 (al final poseu-li un nou retard de 20min). 9h a Madrid perquè sí. Vam anar al centre a fer un bocadillo de calamares i unes birres i fets caldo vam enfilar cap a Barajas. L'avió també va sortir tard, però el pilot li va fotre canya i vam arribar a Barcelona sobre les 19h45.

Ja érem a Catalunya, a Barcelona, a casa.

Darrera estada: Mochima o l'hàbitat del 'sapito'

Passar per Mochima va ser una decisió presa durant el viatge, com ja us vam explicar a Sant Elena de Uairén. Sortint de Rio Caribe cansats del seu 'ritme caribeny' teníem la mirada posada en aquest Parc Nacional on, ens havien assegurat, podríem veure molts dofins i esculls de corall i peixos.

Dels dos dies que vam passar allà destaca evidentment l'anècdota del sapito: Dimarts de la darrera setmana a Veneçuela era pràcticament l'últim dia de viatge, ja que la resta serien dies perduts de viatge. Vam decidir anar a una platja anomenada La piscina en honor al color blau cel que adopta l'aigua de baixa profunditat i que es troba enmig de dos illots típics veneçolans. El dia transcorria normalment, sense res especial a comentar a part que no vam veure dofins i que la platja, tot i ser molt bonica, no tenia re d'especial respecte les altres que havíem vist durant el viatge. Però tot d'una, mentre estàvem plàcidament prenent un bany a primera línia de costa, estirats submergint els nostres cossos dins la calenta aigua caribenya, el Víctor comença a desesperar de dolor.

Sense saber ben bé per quinb motiu, el Víctor comença a sentir un dolor molt fort i punyent al seu genoll dret (que, d'altra banda, ja l'havia molestat dies abans). No podia moure la cama i, a falta d'un diagnòstic professional i acurat, la cosa semblava ben clara: o els lligaments o el menisc a la merda, vés a saber. La qüestió és que al final del viatge s'havia fotut la cama sense saber com i ens deixava enlaire la tornada i què faríem a partir d'aquell moment. Com vam poder el vam pujar a la barca de retorn a la posada, i allí el posadero, que d'experiència en tenia un rato, va identificar l'agent del dolor: un peix d'aigües poc profondes que habita precisament per la zona de La piscina anomenat sapito. Vaja, que el Víctor havia tingut la mala sort de recolzar-se sobre aquest peix amb males puces i males maneres i el va picar. Dolor extrem, se li notava, se li sentia, però passatger (tot i que durà uns quants dies).

Per la resta, ja us dic, poca cosa a explicar. La platja era bonica, vam veure peixos (no tants com ens havien vaticinat) i els dofins es van quedar a casa aquell dia.