Sobre l'interminable viatge de retorn a terres catalanes

Aquest és, potser, el darrer escrit del blog i parla, com no, de la tornada a casa. Tornada que, com no podia ser d'altra manera, es va produir a la veneçolana, de la manera més complicada possible.

Per posar-vos en situació, direm que a aquelles altures del viatge ja teníem ganes de tornar a casa. Veneçuela és un país una mica cansino per viatjar, havent d'estar sempre atent a tot, la seva desorganització, el seu ritme caribeny... a poc a poc et minen la moral i et cansen una mica, i això acaba fent que encaris el viatge amb ganes de tornar a casa, com ens va passar a nosaltres.

Com us hem dit en textos anteriors, per nosaltres el retorn a Barcelona començava el dimecres 3. Divendres sortia l'avió, però comptant desplaçaments i dijous perdut a Caracas era com si tot acabés el mateix dimecres. Aquest dia havíem de marxar de Mochima per arribar a Caracas a casa la Nancy de nou, com a l'anada. Sortim de Santa Fe (Mochima, vaja) i anem a Puerto la Cruz, des d'on havíem d'agafar un dels molts busos cap a Caracas. Arribem i encara tenim sort que en podem agafar un de diürn, estava ja tot venut. A Veneçuela, quan menys t'ho esperes i menys ho desitges, tens alguna vaina. En aquest cas, el bus s'havia espatllat i havíem d'esperar-ne un altre d'una altra companyia i pagar la diferència. Al final de pagar res, però ja tenim retard de 2-3 hores per arribar, de nit, a casa la Nancy a Caracas. I quina terminal d'autobusos!
A casa la Nancy hi vam passar la nit de dimecres, en què vam conèixer el Colly, el fill de la doctora. Dj de rap veneçolà ( http://www.myspace.com/collydj ), les seves pintes una mica de malote no casaven amb l'ambient benestant de casa la Nancy. Però vaja, és el seu dill un dj reconegut que es guanya molt bé la vida. Aquella mateixa nit ens portava amb el seu cotxe a un mirador de Caracas, vigilant en tot moment els cotxes que venien, no fos cas...
Dijous era l'últim dia a Caracas i el vam passar intentant treure diners, consultant internet i preparant un sopar. En agraïment al tracte rebut per la Nancy vam prepara-li a ella, al seu marit Luis, al fill Colly i a la 'ama de llaves' Délfida unsopar català: embotits (pernil salat, xoriço i llonganissa portats directament de Planoles), pà amb tomàquet i tres truites. Després del copar estàvem preparant-nos per anar a dormir quan arriba el Colly amb el seu cotxe (ell no havia estat present al sopar). A rumbear chicos! Venga, vénganse a rumbear! La seva persistència va arrencar-nos del sofà i ens vam activar. Resultat: nit de festa per Caracas amb botella de Cacique 500 gentilesa del dj. Bona nit, que es va acabar precipitadament quan al Colly li va sortir plan amb el seu juguetito. A casa i a dormir per agafar el vol al dia següent.

El vol sortia de Caracas a les 16h15. A les 11h ja estàvem a l'aeroport per què a Veneçuela mai se sap, això ja ho havíem entès al llarg del viatge. Només arribar, control anti-drogues amb el corresponent quisso olorant les maletes i motxiles d'una tirallonga de persones. Passem aquest control i anem al taulell de Santa Barbara, deixem les motxiles i paguem el corresponent impost de sortida del país. Anem a embarcar i control d'euipatge. Control de passaport seguit d'un altre control. Anem al Duty Free, un altre control. Per sobre de tot, seguretat. Estem ja enfront les últimes hores de viatge, a punt per agafar l'avió. De sobte, ens trobem en que falta poc menys de mitja hora per què surti el vol i no hem embarcat. Just ho fem (els primers de tot) i nou control al passadís just abans d'entrar a l'avió. Total, us podeu imaginar que tot aquell control individual als prop de 250 viatgers de l'avió va endarrerir la sortida del vol. Vam acabar enlairant-nos amb 1h15 de retard. I com era l'avió: seients durs+estrets+poc espai per les cames=no dormir.
A Madrid només hi havíem d'estar de passada. Arribaríem a les 7h45, sortiríem de Barajas a les 9h15 i a Barcelona hi arribaríem sobre les 10h35. Però en aquest viatge res surt com estava programat, i el retard original del vol Caracas-Madrid va impossibilitar l'arribar a casa a una hora decent. Tot i haver-hi molts vols entre Barcelona i Madrid, a les 9h ens van dir que el nostre, el que ens oferien, sortiria a les 18h15 (al final poseu-li un nou retard de 20min). 9h a Madrid perquè sí. Vam anar al centre a fer un bocadillo de calamares i unes birres i fets caldo vam enfilar cap a Barajas. L'avió també va sortir tard, però el pilot li va fotre canya i vam arribar a Barcelona sobre les 19h45.

Ja érem a Catalunya, a Barcelona, a casa.

Darrera estada: Mochima o l'hàbitat del 'sapito'

Passar per Mochima va ser una decisió presa durant el viatge, com ja us vam explicar a Sant Elena de Uairén. Sortint de Rio Caribe cansats del seu 'ritme caribeny' teníem la mirada posada en aquest Parc Nacional on, ens havien assegurat, podríem veure molts dofins i esculls de corall i peixos.

Dels dos dies que vam passar allà destaca evidentment l'anècdota del sapito: Dimarts de la darrera setmana a Veneçuela era pràcticament l'últim dia de viatge, ja que la resta serien dies perduts de viatge. Vam decidir anar a una platja anomenada La piscina en honor al color blau cel que adopta l'aigua de baixa profunditat i que es troba enmig de dos illots típics veneçolans. El dia transcorria normalment, sense res especial a comentar a part que no vam veure dofins i que la platja, tot i ser molt bonica, no tenia re d'especial respecte les altres que havíem vist durant el viatge. Però tot d'una, mentre estàvem plàcidament prenent un bany a primera línia de costa, estirats submergint els nostres cossos dins la calenta aigua caribenya, el Víctor comença a desesperar de dolor.

Sense saber ben bé per quinb motiu, el Víctor comença a sentir un dolor molt fort i punyent al seu genoll dret (que, d'altra banda, ja l'havia molestat dies abans). No podia moure la cama i, a falta d'un diagnòstic professional i acurat, la cosa semblava ben clara: o els lligaments o el menisc a la merda, vés a saber. La qüestió és que al final del viatge s'havia fotut la cama sense saber com i ens deixava enlaire la tornada i què faríem a partir d'aquell moment. Com vam poder el vam pujar a la barca de retorn a la posada, i allí el posadero, que d'experiència en tenia un rato, va identificar l'agent del dolor: un peix d'aigües poc profondes que habita precisament per la zona de La piscina anomenat sapito. Vaja, que el Víctor havia tingut la mala sort de recolzar-se sobre aquest peix amb males puces i males maneres i el va picar. Dolor extrem, se li notava, se li sentia, però passatger (tot i que durà uns quants dies).

Per la resta, ja us dic, poca cosa a explicar. La platja era bonica, vam veure peixos (no tants com ens havien vaticinat) i els dofins es van quedar a casa aquell dia.

La història de la pitjor decisió del viatge en una platja preciosa. Paria

Un dels destins estrela en el nostre itinerari era la península del Paria. L'Ibon ens havia recomenat especialment les platges de Paria, Puy Pui era el lloc en què s'havia 'filmat' Buscando a Nemo. Amb ganes encaràvem aquesta part del viatge, però se'ns va ocórrer, atesa l'experiència del viatge, no allargar tant aquest destí i dedicar algun dia al PN Mochima.

A Rio Caribe hi vam arribar procedents de Santa Elena de Uairén. Viatge nocturn fins San Félix, diürn fins Carúpano i taxi fins la posada Shalimar. Trajecte especialment pesat que ens va fer decidir quedar-nos en un hostal més aviat caret però acollidor i amb piscina, tele per cable (jugava el Barça el diumenge) i aire. La mateixa nit d'arribada, parlant amb el simpàtic Fran (jefe de la posada) ens decidim a fer-li cas. El plan que ens oferia ens tirava bastant: anar amb ells a Puy Pui per un preu mòdic i hospedar-nos a casa l'Agustina, una hippy que ens acolliria de manera autèntica, això si, amb poques comoditats i pagant a voluntat. Possibilitat a més de fer una parrillada de peix comprat fresc el mateix dia. Guai.
Guai? Arribem a Puy Pui i ens trobem amb una platja fantàstica. Pena que el dia no acabava d'acompanyar i la sorra estava un xic bruta, però el lloc era molt wapo. Pena també de la agua mala, medusa pro-Bush que picava preventivament i ens deixava amb picors al cos. Però seriosament la platja era molt bonica. Una altra cosa era la 'posada'. L'Agustina estava en estat de bonaesperança i havia prèviament rebut la visita de sa germana i el seu nòvio ( i Geo respectivament). Al principi bé, bona gent, però algo fallava. D'allò de compartir tan hippy re: nosaltres posàvem el dinar (peix fresc boníssim) i sopar (pasta amb salsa de tomàquet amb verdures), la mà d'obra per cuinar i per rentar els plats (demaneu-nos les fotos fregant els plats amb la sorra de la platja, millor que el Fairy)... això si, per què nosaltres ens oferíem. Per posar nosaltres, fins i tot havíem de posar els temes de conversa, puix la orxata corria per les seves venes caribenyes i els donava pal fins i tot xerrar (i respirar?). A les 15h ja teníem ganes de pirar, i havíem de passar-hi nit per pirar al dia següent a les 5h del matí amb un camió. Imaginei-vos la sorpresa quan ens van dir que el camió no passava els diumenges, curiosament el dia en què havíem de tornar. Així que ja ens teniu cansats del ritme caribeny (todo fluye, no te apures) i sense manera de marxar. I encara ens quedava el pitjor.

La nit. Quan el sol se'n va apareixen de sota les pedres 1000 classes de mosquits, cuques i més insectes desconeguts per nosaltres, sense poder fer una classificació de quin ens feia més angúnia, fàstic o por. Doncs bé, vosaltres dormiu a la churuaca, una cabanya de merda vaja. I al terra. Això tranquil, només són espècies d'aranyes i escarbats que mai havies vist. La pitjor nit de totes les viscudes. Quantes vegades ens vam plantejar passar-nos la nit desperts sense res a fer? Com vam arribar a dormir? Ni idea. Evidentment, al matí següent, a la pregunta de com havíem dormit vam respondre que el terra estava una mica dur....

I tan aviat com vam poder (6h) ens vam llevar i vam començar la recerca de la manera de tornar a Rio Caribe. Ningú volia tornar excepte uns que deien de marxar a les 16h. Vaja, però bé. Fem temps buscant nous transportistes i de sobte, tornant a casa l'Agustina, ens trobem amb que els nostres salvadors volen tornar immediatament. Guai, alegria. Ens preparem a cuita-corrents i quan anem al camió ens diuen que ara volen fer un bany. Una hora més. Merda, però vaja. Donem un tomb i ve la germana i ens diu que el bany s¡ha escurçat i l'hora de marxar és immediata. Correm a la casa i resulta que s'han ratllat i han pirat. Sense nosaltres. Ens deixen tirats en quell lloc de merda. La pitjor decisió del viatge fer-li cas al Fran. Però sense saber com, tornen a passar i ens recullen.

La veritat és que una experiència om quella només podia tenir un final com el que va tenir. El camió que us dèiem tenia una caixa de fusta com a habitacle posterior, en el qual havíem d'anar de peu i sortejar continúament els sotracs de la carretera (Daniel, quina merda de feina vas fer a Veneçuela, les carreteres són totes pèssimes) i les branques dels arbres. Autèntic. Veneçuela.

La veritat és que aquests dies van resultar ser una contínua experiència inoblidable. Per molt que ens queixem van ser un parell de dies a tope, avorrits però plens d'experiències que sempre recordarem amb un somriure a la cara.

Gran Sabana o la terra de Jurassic Park

Ja ens trobeu a Santa Elena de Uairén, una petita població al cor de la Gran Sabana, des d'on preveiem veure unes de les coses més impressionants de Veneçuela. I realment va ser així.

Com ja va explicar el Carles, ja sabeu que la rebuda a Santa Elena no va ser precisament càlida...i el fet que el mòbil que portavem (gentilesa del taxista Joel-culo-mami) senzillament deixés de funcionar, no ens donava gaires bones vibracions...Després ens van dir que alla dins la selva, evidentment no hi havia cobertura de Digitel...Nogensmenys, aquests tres dies que ens deparava el destí van ser una de les experiències més encisadores del viatge.

El primer dia es fiu la llum. Ja només recórrer amb 4x4 els camins de la Gran Sabana, ens produïa una sensació de màgia increïble. Vam visitar la famosa Quebrada de Jaspe, un petit salt d'aigua on l'aigua corre ràpida per un llit de jaspi (és una pedra semipreciosa de color taronja, negre i roig). Increible. També fascinant la vista dels dos Tepuis més grans de la zona, el Roraima i el Kukenan (pendents de pujar, especialment amb l'Alba i qui s'hi vulgui apuntar). Vam passar per San Ignacio de Yuruaní, que és una petita comunitat indígena que es dedica bàsicament al comerç de manualitats i souvenirs. Tots iguals i certament lletjos (i perquè negar-ho, iguals que a la resta del país). Quan vegeu per les vicissituts que hem passat per trobar ALGUN regal mínimament decent ho entendreu.... També vam passar per indrets com el salt del Yuruaní o la quebrada de Pacheco. Evidentment, fotos pendents.

El segon dia vam anar una mica més cap al nord. Tot salts d'aigua increïbles on ''evidentment'' t'hi podies capbussar i veure que a Veneçuela també existeix l'aigua freda: el salt Kamá, el d'Aponguao, el Kawi... Però sens dubte, el més impressionant, el gran salt d'Aponguao. Vam haver d'anar fins a una comunitat indígena per poder agafar una canoa que ens dugués pel riu Iboribó, i ens deixés amb un guia (a qui el Marc assentia tota l'estona sense entendre ni un carall)que ens va portar fins al sal de l'Aponguao. També brutal

Finalment, el tercer dia, i ja havent-nos despedit de la parella de guadalupencs amb qui haviem viatjat els dos primers dies (en Pierre i la Julie), vam finalitzar la Gran Sabana amb vistes impressionants a la Gran Sabana, des d'on vam poder veure una increible esplanada verda on es va grabar part de Jurassic Park ....

En fi, la veritat és que la gran Sabana va ser una de les experiències visuals més bèsties del viatge. Ara només ens faltava la cirereta del pastís: la panínsula de Paria, on en esperaven platges solitaries esperant-nos per cuinar-hi peixet recent pescat....

Maleït color verd

Eus ací que ens trobem a Mérida el dissabte 23 d'agost perdent un dia en què, entre d'altres coses, vam actualitzar el blog. El segûent relat és de sobre com vam resistir arduament a una inacabable sessió de 35h seguides sobre el bus.

Tot plegat comença el mateix dissabte a les 21h a Mérida esperant el bus a la terminal. Montem a un Expresos Los Llanos i comença el periple. Ens posen una peli, 'American gangster', en què el Denzel Washington és un mafiós i el Russell Crowe un poli antimàfies. Més o menys dormim i passen les primeres hores prou bé. Però tot es comença a tòrcer després de despertar-nos.

Al conductor o al copilot li dóna per canviar el dvd i posar-ne un d'altre. I resulta que la primera pel.lícula és Hulk-1 i que el sistema sonor és inexistent. Però vaja, són les 6-7 del matí i passa. S'acaba la pel.li i a continuació que ve? Evidentment, Hulk-2. En aquesta els actors són més coneguts (Liv Tyler i Edward Norton) i la pel.li sembla més interessant. Se sent bé i l'acció ens atrau força més. Trepidant. Però arriba l'hora de fer la ÚNICA parada del trajcete. Són les 10h30 i toca dinar i fer les necessitats (que consti que al bus teníem lavabo). Deixem al Edward Norton en estat post-operatori per deixar de ser la massa i la Liv Tyler amb ell i l'exèrcit dels EUA perseguint-los. Tornem al bus una estona més tard preguntant-nos què succeirà amb Hulk, el nou Hulk, el bo. Però no. Tornen a posar Hulk-1. Segona vegada. Sencera. S'acaba. Tornen a posar Hulk-2, guai. Però la dona del costat del Marc es queixa tot just començar, que si ja hem vist aquesta pel.li moltes vegades que si us plau canvieu el dvd. El molt respectable copilot fa el que pot però no dóna per més i torna a insertar el mateix dvd. Hulk-1, tercera vegada. Sencera. Els nervis de la massa se'ns comencen a transmetre. Ens posem verds per moments. Però s'acaba i tornen a posar Hulk-2. Sembla que ningú diu re i l'acció es torna a desenvolupar igual que la primera vegada. Ens captiva de nou. Sentim els problemes de l'Edward Norton com propis. Torna a estar al post-operatori. Se'n sortirà? L'exèrcit dels EUA els té acorralats i l'injecten un tranquil.litzant. Què passarà amb el bonàs de l'Ed? Ell només es vol curar, deixeu-lo en pau... Però no sé a qui se li acudeix tornar a dir el mateix que la senyora del costat del Marc, que canviïn de pel.li. I la canvien, sí. Hulk-1, quarta vegada. Sencera. Sí, sencera, per quarta vegada. Si mai la veieu, expliqueu-me com acaba per què al final hi ha un rollo raro amb son pare i acaba per desaparèixer i tal.

Veient Hulk-1 el trajecte no va passar ràpid. Vam arribar a Ciudad Bolívar després de 22h de desesperant viatge en bus. Ritme taquicàrdic elevat. Dues hores i mitja de pausa a CB. De 19h a 21h30 estem tranquils. Agafem de nou un Los Llanos demanant-nos que no tinguessin el mateix maleït dvd. No, no el tenien. Però encara ens quedaven 13h de bus. I a Veneçuela mai se sap. Tot anava prou bé, Arribem a les proximitats del destí, Santa Elena de Uairén a la frontera amb el Brasil, i ens paren. Control. Tots els equipatges de tots els passatgers de tots els busos que circulaven per allà. 1h30.

Però bé, arribem a bon port. Bon port? Tal qual baixa, al Marc l'agafen dos militars. Documentació, viatges sol?, segona revisió d'equipatges. Perquè sí. Per ser guiris. Només a nosaltres. Ens agafen als tres i directes al quartelillo. un per un anireu entrant i ens ensenyareu absolutament tot. Primer el Marc. I qué hacemos con Cristian (Marc)? Total revisió, en especial allà on porta els diners. Amb els patalons baixats (i mai millor dit) li demanen un obsequi. 50BsF? Me gusta más éste, senyalant un bitllet de 50E. Les pipes intimiden i un obsequi per què no ens molesti més. Per cert, tot el que fem és seguint la llei i queda entre nosaltres. Molt bé, ara tu Víctor. Amb ell van més ràpid, més al gra. Obsequi? Sóc estudiant, tinc pocs diners.... Si vols et dono això (5E)... cara de pena... va, home, va, vés-te'n... Carles. Directes. On guardes els diners? Li ensenyo la cartera amb escassos diners. I què faràs només amb això? Treure'n al banc. Obsequi. Encara sóc més cutre que el Víctor i li ofereixo una moneda d'1E guardant-me la de 2E. Va home, un bitllet. No que escassejo.... Va, tira...

El que va respondre bé l'enquesta ja podria haver vaticinat alguna altra cosa.....

Mérida

La historia dóna a Juan Rodríguez Suárez el dret de ser el fundador d'aquesta ciutat andina l'any 1558. Es veu que era un capita espanyol que va encapsalar una expedició per terres andines des de Pamplona (a l'actual Colombia) i en arribar a una vall situada enmig de dos imponents massissos muntanyosos se li va girar i va decidir unilateralment crear una ciutat que es diria Mérida, així com la seva població natal. La qüestió estava en que l'expedició del bonas del Rodríguez Suárez era tan sols per buscar or, i no tenia cap tipus de dret de fundar una ciutat (es necessitava un especial decret). Al governador de la Pamplona colombiana no li va sentar massa bé i es va sentir molt molest, i va decidir enviar tropes a buscar el Sr. Rodríguez Suárez, detenir-lo, empresonar-lo, jutjar-lo i declarar-lo culpable. Es mereixia un castig exemplar: morir essent arrastrat pel seu cavall lligat a la seva cua pels carrers de Bogota, per posteriorment ser desquartitzat i deixat a la intemperie per que les seves restes es pudrissin. Que n'aprenguin! El molt pillo del Rodríguez Suárez se les va poder arreglar per escapar-se i esdevenir el primer refugiat polític del Nou Món. El 1560 des de la Pamplona colombiana van enviar un altre paio per fundar legítimament Mérida, pero sempre se l'ha menystingut.
La veritat és que el Sr. Rodríguez Suárez no tenia un pel de tonto i va trobar un bon lloc per fundar una ciutat. La població en sí (per molt que ens havien dit de camí) no té res d'especial, pero la situació geografica val la pena. Si fa res estavem morint-mnos de calor a les platges de Chichiriviche, aquí hem necessitat jersei i samarretes de maniga llarga.
A l'arribada amb el bus ens va venir a rebre un alemany que parlava un castella macarronic pero que ens va convencer per anar a la seva posada, la Casa Suiza Alemana. És un lloc encantador, on et tracten molt bé, tot net i polit, billar, internet... A l'europea. El poc temps que hem pogut destinar aquí l'hem invertit prou bé. El propi dia de la nostra arribada vam fer una excursió a peu fins unes aigües termals. Caminada costa amunt que, després d'uns quants dies perrejant a la platja, ens va malmetre genolls i cames. Al següent dia vam concertar una excursió amb jeep pels voltants muntanyosos de Mérida. La primera parada va ser al Pico del Águila,a uns 4250m d'alsada. Si feia dos dies estavem desfets com ous de pasqua que hom aguanta fins juliol-agost, al Pico ens va nevar. No arribava a quallar, pero nevava. I feia fred. Qui ho diria. Com que anavem amb més gent i la majoria era venesolana, vam emprendre una expedició amb el jeep per anar a veure la neu. Aquí la gent es torna boja amb la neu, és la Revolución Blanca, i la visió de cotxes amb ninotets de neu als parabrises provoca una histeria general i un incontenible impuls d'agafar el cotxe i anar a buscar el seu propi maniquí blanc fet amb més aviat poca trasa. Les precaries infrastructures (gairebé cap carretera amb la calsada per a dos cotxes, sempre s'han d'apartar) i aquesta histeria col.lectiva provocaren un embut de molta consideració alla on hi havia tres clapes de neu. Tres i al cagar de la carretera. Pero és que hi havia NEU!!!! NEU NEU NEU!!!! No paraven d'arribar cotxes i encara sort que vam poder escapar d'aquella bogeria a temps. Després d'aixo, alguna visita més d'interes relatiu. Bonic el llac (laguna) de Mucubají i passejada, pero dia cansino al cotxe (pensavem que seria fer més trekking). Més encara quan a la tornada vam estar dues hores fent cua de camí a l'alberg.
Pero vaja, la visita ha valgut la pena. Estem a escasses hores de marxar d'aqui amb la sensació que s'hi podria estar més temps i fer moltes més excursions i activitats (visita a los Llanos, oparapent, rafting...), pero no hi ha temps. En breu (escasses cinc hores) anirem a l'estació d'autobusos per fer via cap a la Gran Sabana. A les 21h30 agafem el bus cap a Ciudad Bolívar, a l'altra punta del país i a tan sols 22h de bus, per allí enllasar sense descans un altre bus nocturn fins a Santa Elena de Uairén, a la frontera amb el Brasil (poseu-li unes 12h més). La Sabana i el viatge s'ho valen.

Sobre el com vam abandonar Chichiriviche i que vam fer després

Certament a Chichiriviche hi estavem molt bé. Les platges eren perfectes, l'ambient tranquil, un bon hotel... pero els fets es van precipitar de forma insospitada i inesperada.
La qüestió rau en el propi dia de cayo Peraza (segon a Chichiriviche i primer de visita a les platges) en que vam decidir no fer un dels proposits del viatge: pernoctar a cayo Sombrero amb la tenda que ens havíem comprat dies abans de sortir de Barcelona. Les raons: els mosquits (a partir de les 16h t'acribillen si no ets a l'aigua o sota una constant dutxa de Relec), dificultats a obtenir el permís per acampar-hi (tot i la possibilitat no contrastada de sobornada el guardaparques de torn) i el pal de passar tot un dia i part del següent a la platja sense pausa.
El següent dia a cayo Sombrero va anar tal i com l'hem explicat anteriorment, perfecte. Pero els anims de l'expedició pel tema platja van comensar a minvar de manera notoria. Portar cinc dies a la platja sense fer re més cansa a qualsevol surfero, així que imagineu-vos si ni som surferos... Així que ens trobem a l'habitació de l'hotel i ens replantegem (una vegada més) el viatge, i se'ns ocorre retallar algun dia de platja tant de Chichiriviche com de Paria. I vet aquí que la idea va triomfar.
Ja ens veieu decidint en mitja hora amb que podíem omplir els dies que ens sobraven de viatge. Vam optar per anar a parlar amb les amigues catalanes sobre la opció de visitar o bé Canaima (el Salto del Ángel) o bé el delta de l'Orinoco. Eren opcions molt interessants pero alhora molt cares. Així que no ho teníem clar, pero estavem decidits a anar el dia següent a la zona de la Sabana i decidir-ho allí mateix.
Al dia següent, i sota un sol de justícia, vam enfilar cap a l'estació de bus per anar a Valencia (escala obligatoria per a qualsevol destí). Quan ja estavem a escassos quilometres de la destinació, al Marc se li ocorre tornar a la idea inicial del viatge i visitar Merida, ciutat situada als Andes, més o menys a allo que seria exactament l'altra punta del país respecte la Sabana. Dit i fet. Al veure que no hi havia bitllets per anar directament a Sabana vam optar per visitar els Andes.
Tornem a ser en un dia qualsevol del viatge, havent canviat de nou els plans establerts, havent de fer temps per agafar el bus cap a Merida. Previsors nosaltres, i seguint les instruccions del bitllet recentment comprat, anem amb temps a l'andana (si és que n'hi hagués alguna) de la quinqui estació de Valencia on esperem durant dues hores el bus que ens ha de portar a Merida.
De nou, l'aventura del viatge ens va soprendre i ens va deparar un impas inesperat a l'altra punta del país...

p.s.: fotos pendents de publicació en quant tinguem recursos tecnologics suficients

Chichiriviche o la sucursal del paradís

De camí cap a Chichiriviche vam tenir el primer contacte amb la policia venesolana. Un paio, com no, del mal rotllo, amb pintes més aviat xulesques, que de primeres tenia tot l'aspecte de ser el primer madero a donar-nos el pal. Res més lluny, un tracte prou agradable i recomenacions sobre el seu país, possiblement gracies a la presencia de dues catalanes amb qui vam compartir els tres dies a Chichiriviche (la Merce i la Montse). Curiosament ens va desaconsellar Chichiriviche dient-nos que no hi havia res. Totalment fals. L'arribada a la població sí que ens feia presagiar uns dies en un tuguri cutrefacte, pero al dia següent tot va canviar.
La primera visita als 'cayos' ens va fer sortir de dubtes. Senzillament l'havíem encertada. Cayo Peraza va resultar ser el primer tast del paradís. Un illot petit petit (menys de tres minuts en donar-li la volta) envoltat d'un mar cristal.lí cristal.lí. Perfecte. El típic lloc somniat per tot hom (i tot don) per perdre's. Vam estar-hi com Déu ens porta al món fent snorkel i rebossant-nos a la sorra blanca coral.lina.
La segona visita als 'cayos' ens va corroborar el que havíem comprovat el primer dia. Cayo Sombrero tenia unes dimensions més dignes, i per aixo resultava més facil perdre-s'hi i practicar nudisme lliurement. Amb cantics com el 'molinete' o el classic 'futbol club barcelona' vam tornar a passar el dia envoltats de peixos de tots colors, sorra blanca, palmeres, venesolanes, corall, aigua cristal.lina... Un segon dia al paradís!
Com a detall curiós, resultava divertit veure'ns a tres pivons com nosaltres ataviats amb sengles banyadors a ratlles blanques i marrons, exactament iguals. Potser per aixo en algun moment sentiem crits de 'gayeeer' o notavem mirades entre lascives i aversives.
Tot i aixo, ens vam acabar acomiadant de Chichiriviche abans del previst.......

Chichi-riviche

.... vale, només havia de fer la broma... el Carles o el Marc s'encarregaran de escriure el que hem vist i fet aqui, jo nomes postejo dues fotos pels que s'animin l'any que ve a fer aquest viatge... com vam prometre, platges paradisíaques amb pivons en boles...jajaja

Reggaeton a Chichiriviche

Perquè del que vam fer des de Choroní fins a Chichiriviche no se'n podia dir viatge. Recordeu el viatge que us vam explicar fins a Choroní? travessant muntanyes enmig de la selva i bla, bla, bla? Doncs imagineu-vos el mateix recorregut, en sentit contrari, de dia, però amb un autobus (si és que allò sen podia dir autobus) pilotat per una espècie de frenètic del volant que ha jugat massa a Carmageddon: volum de reggaeton a saco de fort (durant les dues hores de viatge), conduint per corves impossibles a 70 per hora, un constant tocar de clàxon per a que els altres s'apartessin... un espectacle que va fer que dos o tres treiessin l'esmorzar. El mes bo es quan es troben dos autobusos: l'un comença a donar marxa enrere (no el nostre és clar) fins al moment que se surt de la carretera. Ja veieu a tota la gent del nostre autobus empenyent l'altre perque sino no passavem per alla... La veritat és que va ser tot un espectacle.. De la resta de busos només recordar que l'exposició excessiva a ritmes de reggaeton pot produir greus lesions cerebrals, com demostra la primera foto que ens vam fer només arribar a Chichiriviche amb les famoses dones Venezolanes...jajaja

Choroní i més trapis

Ja ens teniu a Choroní. En realitat es tracta d'un poble pescador que es va passar al turisme, i la veritat és que ara a l'agost es nota bastant; de moment és el lloc on més turistes hem vist, i on hem pogut comprovar que la tradició dels catalans de fer terra és encara important.
En realitat, la poca cosa que te de bo Choroní és que a part de poder anar més o menys segur pel poble, hi ha unes bones platges i bastanta festa per la nit. A partir de les 22, el malecón es transforma en una enorme sala de ball amenitzada per diferents ritmes reaggetoneros provinents de sengles altaveus a varis cotxes. Tot i haver tingut la primera nit de farra a Venezuela, el que més ens va impressionar va ser veure la primera platja caribenya... sense paraules.

Playa Grande és la platja més coneguda d'allà, i és una platja de mes o menys 500m de llarg, envoltada per muntanyes plenes de verd i nuvols. No cal dir que l'aigua era tremendament calenta i transparent. Ens van dir que en veure les platges de Venezuela la gent sap que el parais existeix, i que les platges d'aquí són una sucursal:) .
Si, tot és increible, però els trapis han de continuar, perquè hem de pagar la pensio a 170 bolivars la nit i no tenim un sol bolivar. Acabes exhaust de regatejar amb malandros(aqui la gent que fa trapis amb tot). Aixi que acabem aconseguint via un moro, els bolivars que necessitavem per pagar a la doña enriqueta, que amablement ens va oferir la millor habitacio quer tenia: aire acondicuionat, televisio per cable, aigua calenta i no se quantes coses més. això era la teoria. Pràctica: aire acondicionat que perd aigua sobre el llit del Marc, Televisio per cable amb DOS canals i sense so, una cisterna del vàter que perd i ens deixa el lavabo fet una merda i una dutxa ecològica que no deixa anar més de 2 litres d'aigua al minut...(repeteixo, li donem mil gracies a l'Ibon per recomanar-nos-la, jejeje). La foto que veieu mostra la gran professionalitat que tenia el personal de la posada.
Després de passejar-nos pel poble, ens van dir que hi havia una excursio interessant per veure més platges. Si hi heu d'anar no ho feu, perquè la veritat, pagar uns 40 euros per veure allo... no val la pena... però be, si més no va sert divertit... i ja se sap, que alla on hi ha platges hi ha venezolanes.... (Alba, això ho diuen el Carles i el Marc eh? jajaja)
A part d'això crec que no hi ha gaire cosa més a dir de Choroní, així que despres de passar tres dies aqui, ja estem disposats a anar cap a Chichiriviche, on veurem (segons els malandros) de les millors platges del país.

pd: si, ja ho se, no hi ha ni una punyetera foto... intentarem resoldre problemes tecnologicas avui o dema i cada entyrada tindra una foto.

Choroní: El cor de les tenebres

Doncs sí, la veritat és que el trajecte a Choroní tenia bastantes similituds amb la historia de Marlow; i és que tot i tenir la gran sort que anavem amb el taxista de confiança de la Nancy, res més sortir de Caracas ell anava quasi tan perdut com nosaltres...ell ens havia assegurat que fins a Marcay hi sabia anar però que despres només calia seguir les indicacions.... si, si... Ja us podeu imaginar....

El trajecte constava de quatre parts quer s'havien de fer en la mateixa tarda perquè ja teniem una reserva a la posada doña Enriqueta que molt amablement ens havia recomanat l'Ibon (ja enparlarem d'aixo...). El cas és que la primera part consistia en anar des de l'aeroport (on el Carles va aconseguir la maleta amb un mobil, un carregador i una suposada supercamera) fins al centre de Caracas. Més o menys va ser un trajecte senzill, si no comptem en el terrible transit que hi ha al centre de la ciutat (perquè evidentment la ciurtat no te cinturons ni coses d'aquestes).
La segona part consistia en anar de Caracas a Maracay. És flipant la quantitat de venedors ambulants que hi ha A L'AUTOPISTA. i no vull dir a les mitjeres, sino AL MIG de l'autopista venent piruletes, carregadors de mobil, i altres utensilis destinats a fer la vida del viatger més dolça.
Una vegada arribats a Maracay més o menys a l'hora que ja haviem de ser a Choroní, vam decidir que a part de trucar a la posada per avisar que arribariem mes tard, fora bo prendre un mós, ja que portavem tot el dia sense menjar i ja estavem tots fets caldo. La part més divertida del viatge comança aquí. El Carles truca a la posada, i li comenta la situacio a la encarregada de la posada: la Carmen, a lo que la Carmen li penja el telefon en dues ocasions dient que no es pot esperar fins les 22:30, que es molt tard... Truquem despres al propietari (Luis) i ens diu que no hi ha problema, que li dira a la Carmen que s'esperi. Molt be, posada solucionada, ara només calia arribar a Choroní.
Una vegada sortits del transit de Maracay (endivineu, tampoc hi ha cinturons externs a la ciutat) i després d'equivocar-nos dues vegades en la direcció que haviem de prendre, arribem a l'entrada d'una carretera (aqui seria comarcal, com a màxim) que ens havia de dur a Chorioní, travessant la serralada. Allò no era una serralada, era, (perdó per l'expressio) una puta selva. La carretera devia tenir, depenent del tros, de tres a cinc metres, asfaltada com aquí saben fer, amb roques de metre i mig de diàmetre per allà al mig, amb troncs de tres metres també per allà...era com conduir a GTA3, de veritat. A tot això se li havia de sumar que era ja de nit, plovia com mai haviem vist a la vida, i hi havia una boira que no ens deixava veure a meés de tres metres... el resultat: arribar a mig camí reventada una roda. Ja ens veieu canviant la roda trasera en mig d'una selva tropical, amb un addicte al crack per allà voltant i dientnos coses inexplicables, i sense saber ban be on erem. resulat: arribada a trancas i barrancas a Chhoroní a les 23:30 enmig de les festes sdel poble i tot de gent rebent-nos amb les ampolles de cervesa polar ice obertes.
Finalment la pensió, evidentment havia de ser aixi, estava tancada. sort de la pensió del costat ens va acollir amb la "famosa amabilitat previ pagamant" que caracteritza als venezolans. Després de deixar les maletes a la pensio, vam tenir encara les ganes de celebrar-ho amb unes cerveses i la gran actuació en directe de famós cantant a.c.a "perro muerto" però això ja és una altra història: ja estavem a Choroní.

Maquillatge

Be, esperem que ara us agradi mes el blog! la veritat és que ja haviem intentat posarhi cosetes però mai ens deixava! Si, si , ja ho se, Sóm a Chichiriviche i encara no hem explicat el viatge de Caracas a Choroní... està en proces igual que les fotos... si és que la tecnologia aqui...

Un dia qualsevol a Caracas

ei

Quan passen tantes coses seguides un no sap ben bé per on començar....

Ho vam deixar a Caracas, a casa la Nancy, amb perspectives d'aquell mateix dia anar a recollir la meva maleta (Carles ei) i anar a Choroní... Però les coses aquí no funcionen com allà, i sempre s'ha de preveure la paciència i el temps. Si mai teniu cap infortuni a l'aeroport de Caracas amb Santa Barbara Airlines perdent maletes, recordareu tota la vida el 3551660 i múltiples extensions com la 111, la 116, la 217.... i total per anar saltant d'una a l'altra sense que mai t'atenguin i et puguin donar resposta. La qüestió és ben simple: sense exagerar vam trucar 50 vegades en un dia, de les quals el 75% estaven comunicant i la resta se't posava algú qualsevol que no podia fer res amb el teu agravi de maletes i abans que li poguessis suplicar que se n'ocupés mínimament i que no et passés al departament d'extravíos (no treballen gens o estan sempre fora del seu lloc) et trobaves parlant sol (moltes vegades cridant ralladíssim) escoltant la musiqueta d'El golpe. Com a mínim podrien variar una mica el repertori musical....

Després d'aquest dia 100% improductiu va venir el dia en que per fi havíem d'anar a Choroní i les platges. Tot havia de començar a les 9h que ens passaven a buscar per anar al centre de Caracas a canviar diners al mercat negre a un bon preu. El paio es va regalar i va arribar a les 10h30. Anem el Marc i jo cap al centre, com no mega quinqui. Sort dels vidres tintats... Arribem al lloc del canvi i re, al paio li havia donat per anar a donar un tomb i trigaria més d'una hora.
Anem a un centre comercial especialitzat en el canvi d'euros? Va anem. Deixem el taxi en una zona prohibida i davant d'uns maderos, però els dos taxistes que ens portaven baixen i van a mirar el canvi (nosaltres dos, Marc i jo, quietets al cotxe, que no ens donessin el pal). Evidentment ve el poli de torn (oju amb la poli aquí, és mega del mal rollo i la primera en donar-te el pal) i diu que aquí no podeu estar, que on són els conductors. Bé Marc pillo, diu en un segon de pensament que han anat a comprar halar (sort, q si no ja havíem vist prou els 1000€ amb què anàvem).


I surt a buscar els dos taxistes. I així estava jo, tancat al taxi veient Hancock (amb Will Smoth i Charlize Teheran, q era un deuvede pirata) i sol amb el Marc dins el centre comercial quinqui sense mòbil ni saber on eren aquells dos... però la peli era entretinguda! No se sap com, el Marc va trobar els dos taxistes i per sort no ens va passar re, a part d'una multa al taxista (que lògicament va sobornar el poli) i no tenir canvi. Vaja, que vam tornar a casa la Nancy unes 3h més tard i sense haver fet re productiu...

Passat això, a l'aeroport. Aquí no em penso esplaiar gaire. Només diré que la vaig liar un rato davant els mostradors de business de Santa Barbara fins que va venir l'encarregada d'equipatge, liar-se-la-hi de nou, portar-me a una saleta on era la meva motxila desprecintada (l'havíem envalada a barna) i que estava regirada i hi faltava una bosseta amb un mòbil alliberat, el seu carregador, un usb, un carregador de mp3, una llanterna... i una suposada càmera Canon que ara hauré de veure el model que dic que era per si em tornen més pasta... Hurto = nova bronca a l'encarregada i posterior denúncia....

Tot plegat, ens trobem a l'aeroport a les 17h havent d'anar a Choroní per una carretera desconeguda pel nostre taxista Joel (només sabia que al mínim error caus per un barranc) fent-se fosc a les 19h i plovent.

I passat això ve el relat del camí Caracas-Choroní

Primer dia, i segon, i tercer....parats a Caracas

Hola a tots i a totes! Per fi ja estem a Venezuela! Concretament a Caracas... Si he dit be, a Caracas. Per aquestes dates ja hauriem de ser a Choroni, pero les vicisituds del viatge han fet que el primer dia no poguessim anar directamant a la costa.
El cas es que a part de ser un viatge prou llarg en avio (Barcelona-Madrid-Caracas) quan vam arribar a laeoroport de Caracas ens van perdre la motxila del Carles. La veritat es que pensavem que simplement trigava una mica, pero quan veiem que erem els unics esperant les maletes de Madrid, vam entendre que la primera vaina ja ens havia passat...aix...
Sort que teniem un contacte de la Nancy, que tot i no ser a casa, ens va cedir durant el temps que fossim aqui la casa. Durant aquest dia i mig que ja portem aqui hem intentat per tots els mitjans recuperar la maleta del Carles, pero sembla que els metodes daqui son "lleugerament" mes lents del que estem acostumats. Les converses amb Santa Barbara Airlines (unes 40, no exagero) han acostumat a ser: "Alo?ALO!?Hola si, mire, soy Carles Amat, y he perdido la maleta en el vuelo....Alo?Alo?Mecagonlaputamarededeuqueemvaparir! Ja mhan tornat a penjar!" Enfi...sembla que la maleta arribara aquesta tarda en el proxim vol... pero ves a saber....
Ah si, per cert, la resposta es si: hi ha moooolts mosquits. Que be que de moment sels esta emportant practicament tots lAmat...
A part daixo, comentar que conseguir bolivars forts en el mercat negre no es tant facil com sembla, tothom et vol fotre el pal diente que leuro ha baixat aquesta setmana, etc, etc. Sembla que tambe avui els conseguirem...en principi a 5 olivars cada euro, amb el canvi oficial a 3,3... cosa que esta prou be. Justament per aconseguir bolivars aquest mati hem anat al centre de Caracas per a veure si ho solucionavem ja... i la veritat... Caracas no es la ciutat on a molta gent li agradaria viure... tot bastant cutre, pobresa, gent molt chunga...enfin...lo tipic. Esperem que aquesta nit ja no estiguem aqui! El pla es dema aixecarse a Choroni amb un bon plat dArepas i anar directament a la platja!! A veure si podem! Enfin, us deixem. Espero que la proxima vegada us escrivim des de la costa! Una abracada a tots i a totes!!

1

Bones a tots i a totes. Una altra vegada estem liats fent un nou viatge; aquest any sóm el Carles, el Marc i jo, el Víctor, i la destinació és la preciosa i controvertida terra d'Hugo Chavez: Venezuela. Molta gent ens ha preguntat coses com: "I no heu trobat res mes a prop?" o, "No és perillós?" o, "Ah, però allà es maten per tenir unes bambes....". La Resposta a tot això és: Sí, ja ho sabem, i ja ens heu cagat prou; el bitllet era molt barat i a mes anirem amb compte... gràcies per això... jeje.

Fa un temps, quan vam començar a planejar una mica el trajecte, vam decidir que en aquesta ocasió intentariem mantenir actualitzats a tots els coneguts i conegudes de les novetats del viatge a través d'un blog, on ens faria molta il·lusió que també vosaltres anéssiu postejant comentaris sobre el que volgueu! Podeu postejar tant ànims per a que tots tres conservem la castedat (ens han dit que serà difícil), com "dedicatòries" al molt estimat president del pais :) Aixi doncs, ja esteu tots avisats. No enviarem cap mail! tot es fara des d'aquí! A reveure!!

pd: http://venezuelamodulor.blogspot.com/feeds/posts/default

(feed per als rss)