Un dia qualsevol a Caracas

ei

Quan passen tantes coses seguides un no sap ben bé per on començar....

Ho vam deixar a Caracas, a casa la Nancy, amb perspectives d'aquell mateix dia anar a recollir la meva maleta (Carles ei) i anar a Choroní... Però les coses aquí no funcionen com allà, i sempre s'ha de preveure la paciència i el temps. Si mai teniu cap infortuni a l'aeroport de Caracas amb Santa Barbara Airlines perdent maletes, recordareu tota la vida el 3551660 i múltiples extensions com la 111, la 116, la 217.... i total per anar saltant d'una a l'altra sense que mai t'atenguin i et puguin donar resposta. La qüestió és ben simple: sense exagerar vam trucar 50 vegades en un dia, de les quals el 75% estaven comunicant i la resta se't posava algú qualsevol que no podia fer res amb el teu agravi de maletes i abans que li poguessis suplicar que se n'ocupés mínimament i que no et passés al departament d'extravíos (no treballen gens o estan sempre fora del seu lloc) et trobaves parlant sol (moltes vegades cridant ralladíssim) escoltant la musiqueta d'El golpe. Com a mínim podrien variar una mica el repertori musical....

Després d'aquest dia 100% improductiu va venir el dia en que per fi havíem d'anar a Choroní i les platges. Tot havia de començar a les 9h que ens passaven a buscar per anar al centre de Caracas a canviar diners al mercat negre a un bon preu. El paio es va regalar i va arribar a les 10h30. Anem el Marc i jo cap al centre, com no mega quinqui. Sort dels vidres tintats... Arribem al lloc del canvi i re, al paio li havia donat per anar a donar un tomb i trigaria més d'una hora.
Anem a un centre comercial especialitzat en el canvi d'euros? Va anem. Deixem el taxi en una zona prohibida i davant d'uns maderos, però els dos taxistes que ens portaven baixen i van a mirar el canvi (nosaltres dos, Marc i jo, quietets al cotxe, que no ens donessin el pal). Evidentment ve el poli de torn (oju amb la poli aquí, és mega del mal rollo i la primera en donar-te el pal) i diu que aquí no podeu estar, que on són els conductors. Bé Marc pillo, diu en un segon de pensament que han anat a comprar halar (sort, q si no ja havíem vist prou els 1000€ amb què anàvem).


I surt a buscar els dos taxistes. I així estava jo, tancat al taxi veient Hancock (amb Will Smoth i Charlize Teheran, q era un deuvede pirata) i sol amb el Marc dins el centre comercial quinqui sense mòbil ni saber on eren aquells dos... però la peli era entretinguda! No se sap com, el Marc va trobar els dos taxistes i per sort no ens va passar re, a part d'una multa al taxista (que lògicament va sobornar el poli) i no tenir canvi. Vaja, que vam tornar a casa la Nancy unes 3h més tard i sense haver fet re productiu...

Passat això, a l'aeroport. Aquí no em penso esplaiar gaire. Només diré que la vaig liar un rato davant els mostradors de business de Santa Barbara fins que va venir l'encarregada d'equipatge, liar-se-la-hi de nou, portar-me a una saleta on era la meva motxila desprecintada (l'havíem envalada a barna) i que estava regirada i hi faltava una bosseta amb un mòbil alliberat, el seu carregador, un usb, un carregador de mp3, una llanterna... i una suposada càmera Canon que ara hauré de veure el model que dic que era per si em tornen més pasta... Hurto = nova bronca a l'encarregada i posterior denúncia....

Tot plegat, ens trobem a l'aeroport a les 17h havent d'anar a Choroní per una carretera desconeguda pel nostre taxista Joel (només sabia que al mínim error caus per un barranc) fent-se fosc a les 19h i plovent.

I passat això ve el relat del camí Caracas-Choroní