Darrera estada: Mochima o l'hàbitat del 'sapito'

Passar per Mochima va ser una decisió presa durant el viatge, com ja us vam explicar a Sant Elena de Uairén. Sortint de Rio Caribe cansats del seu 'ritme caribeny' teníem la mirada posada en aquest Parc Nacional on, ens havien assegurat, podríem veure molts dofins i esculls de corall i peixos.

Dels dos dies que vam passar allà destaca evidentment l'anècdota del sapito: Dimarts de la darrera setmana a Veneçuela era pràcticament l'últim dia de viatge, ja que la resta serien dies perduts de viatge. Vam decidir anar a una platja anomenada La piscina en honor al color blau cel que adopta l'aigua de baixa profunditat i que es troba enmig de dos illots típics veneçolans. El dia transcorria normalment, sense res especial a comentar a part que no vam veure dofins i que la platja, tot i ser molt bonica, no tenia re d'especial respecte les altres que havíem vist durant el viatge. Però tot d'una, mentre estàvem plàcidament prenent un bany a primera línia de costa, estirats submergint els nostres cossos dins la calenta aigua caribenya, el Víctor comença a desesperar de dolor.

Sense saber ben bé per quinb motiu, el Víctor comença a sentir un dolor molt fort i punyent al seu genoll dret (que, d'altra banda, ja l'havia molestat dies abans). No podia moure la cama i, a falta d'un diagnòstic professional i acurat, la cosa semblava ben clara: o els lligaments o el menisc a la merda, vés a saber. La qüestió és que al final del viatge s'havia fotut la cama sense saber com i ens deixava enlaire la tornada i què faríem a partir d'aquell moment. Com vam poder el vam pujar a la barca de retorn a la posada, i allí el posadero, que d'experiència en tenia un rato, va identificar l'agent del dolor: un peix d'aigües poc profondes que habita precisament per la zona de La piscina anomenat sapito. Vaja, que el Víctor havia tingut la mala sort de recolzar-se sobre aquest peix amb males puces i males maneres i el va picar. Dolor extrem, se li notava, se li sentia, però passatger (tot i que durà uns quants dies).

Per la resta, ja us dic, poca cosa a explicar. La platja era bonica, vam veure peixos (no tants com ens havien vaticinat) i els dofins es van quedar a casa aquell dia.