Chichiriviche o la sucursal del paradís

De camí cap a Chichiriviche vam tenir el primer contacte amb la policia venesolana. Un paio, com no, del mal rotllo, amb pintes més aviat xulesques, que de primeres tenia tot l'aspecte de ser el primer madero a donar-nos el pal. Res més lluny, un tracte prou agradable i recomenacions sobre el seu país, possiblement gracies a la presencia de dues catalanes amb qui vam compartir els tres dies a Chichiriviche (la Merce i la Montse). Curiosament ens va desaconsellar Chichiriviche dient-nos que no hi havia res. Totalment fals. L'arribada a la població sí que ens feia presagiar uns dies en un tuguri cutrefacte, pero al dia següent tot va canviar.
La primera visita als 'cayos' ens va fer sortir de dubtes. Senzillament l'havíem encertada. Cayo Peraza va resultar ser el primer tast del paradís. Un illot petit petit (menys de tres minuts en donar-li la volta) envoltat d'un mar cristal.lí cristal.lí. Perfecte. El típic lloc somniat per tot hom (i tot don) per perdre's. Vam estar-hi com Déu ens porta al món fent snorkel i rebossant-nos a la sorra blanca coral.lina.
La segona visita als 'cayos' ens va corroborar el que havíem comprovat el primer dia. Cayo Sombrero tenia unes dimensions més dignes, i per aixo resultava més facil perdre-s'hi i practicar nudisme lliurement. Amb cantics com el 'molinete' o el classic 'futbol club barcelona' vam tornar a passar el dia envoltats de peixos de tots colors, sorra blanca, palmeres, venesolanes, corall, aigua cristal.lina... Un segon dia al paradís!
Com a detall curiós, resultava divertit veure'ns a tres pivons com nosaltres ataviats amb sengles banyadors a ratlles blanques i marrons, exactament iguals. Potser per aixo en algun moment sentiem crits de 'gayeeer' o notavem mirades entre lascives i aversives.
Tot i aixo, ens vam acabar acomiadant de Chichiriviche abans del previst.......