La història de la pitjor decisió del viatge en una platja preciosa. Paria

Un dels destins estrela en el nostre itinerari era la península del Paria. L'Ibon ens havia recomenat especialment les platges de Paria, Puy Pui era el lloc en què s'havia 'filmat' Buscando a Nemo. Amb ganes encaràvem aquesta part del viatge, però se'ns va ocórrer, atesa l'experiència del viatge, no allargar tant aquest destí i dedicar algun dia al PN Mochima.

A Rio Caribe hi vam arribar procedents de Santa Elena de Uairén. Viatge nocturn fins San Félix, diürn fins Carúpano i taxi fins la posada Shalimar. Trajecte especialment pesat que ens va fer decidir quedar-nos en un hostal més aviat caret però acollidor i amb piscina, tele per cable (jugava el Barça el diumenge) i aire. La mateixa nit d'arribada, parlant amb el simpàtic Fran (jefe de la posada) ens decidim a fer-li cas. El plan que ens oferia ens tirava bastant: anar amb ells a Puy Pui per un preu mòdic i hospedar-nos a casa l'Agustina, una hippy que ens acolliria de manera autèntica, això si, amb poques comoditats i pagant a voluntat. Possibilitat a més de fer una parrillada de peix comprat fresc el mateix dia. Guai.
Guai? Arribem a Puy Pui i ens trobem amb una platja fantàstica. Pena que el dia no acabava d'acompanyar i la sorra estava un xic bruta, però el lloc era molt wapo. Pena també de la agua mala, medusa pro-Bush que picava preventivament i ens deixava amb picors al cos. Però seriosament la platja era molt bonica. Una altra cosa era la 'posada'. L'Agustina estava en estat de bonaesperança i havia prèviament rebut la visita de sa germana i el seu nòvio ( i Geo respectivament). Al principi bé, bona gent, però algo fallava. D'allò de compartir tan hippy re: nosaltres posàvem el dinar (peix fresc boníssim) i sopar (pasta amb salsa de tomàquet amb verdures), la mà d'obra per cuinar i per rentar els plats (demaneu-nos les fotos fregant els plats amb la sorra de la platja, millor que el Fairy)... això si, per què nosaltres ens oferíem. Per posar nosaltres, fins i tot havíem de posar els temes de conversa, puix la orxata corria per les seves venes caribenyes i els donava pal fins i tot xerrar (i respirar?). A les 15h ja teníem ganes de pirar, i havíem de passar-hi nit per pirar al dia següent a les 5h del matí amb un camió. Imaginei-vos la sorpresa quan ens van dir que el camió no passava els diumenges, curiosament el dia en què havíem de tornar. Així que ja ens teniu cansats del ritme caribeny (todo fluye, no te apures) i sense manera de marxar. I encara ens quedava el pitjor.

La nit. Quan el sol se'n va apareixen de sota les pedres 1000 classes de mosquits, cuques i més insectes desconeguts per nosaltres, sense poder fer una classificació de quin ens feia més angúnia, fàstic o por. Doncs bé, vosaltres dormiu a la churuaca, una cabanya de merda vaja. I al terra. Això tranquil, només són espècies d'aranyes i escarbats que mai havies vist. La pitjor nit de totes les viscudes. Quantes vegades ens vam plantejar passar-nos la nit desperts sense res a fer? Com vam arribar a dormir? Ni idea. Evidentment, al matí següent, a la pregunta de com havíem dormit vam respondre que el terra estava una mica dur....

I tan aviat com vam poder (6h) ens vam llevar i vam començar la recerca de la manera de tornar a Rio Caribe. Ningú volia tornar excepte uns que deien de marxar a les 16h. Vaja, però bé. Fem temps buscant nous transportistes i de sobte, tornant a casa l'Agustina, ens trobem amb que els nostres salvadors volen tornar immediatament. Guai, alegria. Ens preparem a cuita-corrents i quan anem al camió ens diuen que ara volen fer un bany. Una hora més. Merda, però vaja. Donem un tomb i ve la germana i ens diu que el bany s¡ha escurçat i l'hora de marxar és immediata. Correm a la casa i resulta que s'han ratllat i han pirat. Sense nosaltres. Ens deixen tirats en quell lloc de merda. La pitjor decisió del viatge fer-li cas al Fran. Però sense saber com, tornen a passar i ens recullen.

La veritat és que una experiència om quella només podia tenir un final com el que va tenir. El camió que us dèiem tenia una caixa de fusta com a habitacle posterior, en el qual havíem d'anar de peu i sortejar continúament els sotracs de la carretera (Daniel, quina merda de feina vas fer a Veneçuela, les carreteres són totes pèssimes) i les branques dels arbres. Autèntic. Veneçuela.

La veritat és que aquests dies van resultar ser una contínua experiència inoblidable. Per molt que ens queixem van ser un parell de dies a tope, avorrits però plens d'experiències que sempre recordarem amb un somriure a la cara.